L'Ortoll és un espai d'una superfície aproximada de 97 hectareas; està situat a ponent de la ciutat de Vilanova i la Geltrú.
L'Ortoll és l'únic pulmó
verd del que disposa la població i una de les últimes zones no
urbanitzades de l'àrea metropolitana de Barcelona.
En aquest espai, trobem elements de valor històric, arqueològic,
cultural, ambiental, ecològic, agrari, que deurien ser coneguts, divulgats i
convertits en motiu d'atracció d'un turisme de qualitat per a la ciutat.
Les
Barraques de Pedra Seca, anomenades popularment mulasses al terme de
Vilanova i la Geltrú, són construccions que feien la funció de
cobert d'estris. Si les dimensions ho permetien s'utilitzaven també
com a lloc de descans pels animals de tir. Aquestes mulasses les van
construir els mateixos pagesos que treballaven a les feines del camp,
ja fos segant o veremant. Tanmateix, es dóna la circumstància que
els pagesos que les van construir van ser els de la comarca de la
Segarra, que els vilanovins anomenaven despectivament segarretes.
Durant el segle XVI i fins al XX, fortes immigracions de població de
la Catalunya interior es va traslladar a la Catalunya litoral per
guanyar-se les garrofes. A les vores de les mulasses trobarem
diversos arbres fruiters que donen bona ombra i aliments.
Restes d’un molí de vent situat a la partida d’Adarró, damunt el camí de
Sant Gervasi, a ponent de la Carrerada i del xalet de l’Ortoll. L’any
1616, “Joan Esquerdó” va obtenir llicència per construir-lo i
edificar-lo “en la quadra de Darró”, en “lo lloch dit sobre la sínia”.
Dècades després es documenta el “molí d’en Escardó” (1725/1739), per
passar a ser conegut per “Torre de l’Escardó” i també per “Molí de Vent a
Darró” (segle XIX), nom que prengué la casa situada en l’actual “sínia
Torre Escardó”, horta que ja existia en el segle XVI (1578). Dels
Escardó vilanovins se’n tenen dades des de l’any 1486. Al llarg de cinc
segles el cognom apareix escrit Scardó, Schardó, Squardó, Asquardó,
Squerdó, Ascardó, Esquerdó i Escardó, aquest darrer encara vigent.
La Carrerada de l’Ortoll.
Hi ha camins a aquesta
zona que apareixen en documents històrics des de fa segles.
A més de comunicar el
nucli urbà i els horts, els camins de l’Ortoll formen part de la
xarxa de transhumància, que es va fer servir pel trànsit del
bestiar, a fi d’aprofitar els pasturatge d’estiu o d’hivern.
Són els camins ramaders
“carrerades”, “cabaneres” o “lligallos”, denominacions
diferents segons les comarques.
A Vilanova, el camí més
transitat va ser la Carrerada de la Talaia o de la Serra
(documentada l’any 1723) que s’iniciava a Ribes Roges,
travessant el camí de St. Gervasi, seguia al costat del xalet de
l'Ortoll, al costat de la Torre de l’Escardó per continuar
cap el Molí de Vent i enllaçar amb l’antic camí de
Cubelles. Des de la Collada es dirigia als Sis Camins;
passant por Mas d'en Palau, continuava a Mas Ricart per
pujar a la Talaia on s’ajuntava a la Carrerada de la Cerdanya
que conduïa el ramats a les pastures d’estiu del Pirineus.
Els camins han estat declarats de
domini públic. Els camins ramaders
estan protegits per llei. Són corredors ecològics, garantia de qualitat de
vida, a més de patrimoni cultural, recurs econòmic y signe de
identitat.
El Camí de Sant Gervasi i
El Camí Darró a Cubelles
El Camí de St.
Gervasi portava a horts i sínies que hi havia fora dels nuclis
de població. Tres camins anaven a Adarró: el que venia de Cubelles,
el que baixava d’Enveja y el Camí St. Gervasi (o camí Fondo)
citat en l’any 1410 i que abans es deia també Camí d'Adarró.
Els camps de cultiu.
Avui en dia encara
existeixen camps de tomaqueres, faves, espigalls i altres conreus que
es comercien al mercat de Vilanova. Els
tudons i els conills que proliferen a la zona signifiquen l’amenaça
més gran pels cultius. Manquen els depredadors naturals i es posa
així en perill l’ecosistema.
El Xalet de l’Ortoll.
Jardí Ortoll.
Allà
on hi havia el Xalet Ortoll, avui enderrocat, hi trobem les restes
d'un jardí d'estil modernista que s'està regenerant com a un típic
bosc mediterrani litoral amb algunes característiques de bosc de
ribera.
Tot
i que aquest espai ha sofert greus degradacions degut a la seva
proximitat a la ciutat, la seva situació geogràfica és
privilegiada, ja que es troba sobre terres fèrtils i profundes a la
riba occidental del torrent de Sant Joan; aquestes circumstàncies
propicien la presència d'una biodiversitat molt elevada que només
es troba en un hàbitat amb condicions ambientals humides.
Aquest
espai destaca per l'abundància d'arbres monumentals, vestigis de
l'antic jardí. Hi ha una alzina centenària, un llentiscle que
potser encara és més antic i d'altres espècies de fulla perenne
com ara pins i xiprers.
A
més a la zona més propera al torrent hi està rebrotant una omeda.
L'om, un arbre de fulla caduca, és característic del bosc de
ribera.
La Platja Llarga
El futur espai natural de
Platja Llarga és l'últim relicte, força malmès, de l'antic delta
del riu Foix. Es tracta de l’extensió més important de platja
sense edificar entre Torredembarra i el Llobregat. És refugi per
comunitats d’ambients salins i sorrencs, les quals estan ben
representades, però en estat precari.
Els sectors adjacents a la Platja, anomenats la Millera, el Prat de l'Esquerrer i l'extrem occidental de l'Ortoll, formaven part també de l'antiga llacuna del Prat i conserven restes de llacunes, canyissars i camps de conreu. En un futur proper caldrà preservar el conjunt d'aquest àmbit com un espai natural protegit que constituirà una mostra del paisatge agrari mediterrani i dels antics aiguamolls litorals, avui molt difícils de trobar a tot el litoral. També és important preservar de la urbanització la capçalera del torrent de Santa Maria, per garantir la recàrrega de l’aqüífer que drena cap a Platja Llarga i la connectivitat amb el sistema del Foix.
Els sectors adjacents a la Platja, anomenats la Millera, el Prat de l'Esquerrer i l'extrem occidental de l'Ortoll, formaven part també de l'antiga llacuna del Prat i conserven restes de llacunes, canyissars i camps de conreu. En un futur proper caldrà preservar el conjunt d'aquest àmbit com un espai natural protegit que constituirà una mostra del paisatge agrari mediterrani i dels antics aiguamolls litorals, avui molt difícils de trobar a tot el litoral. També és important preservar de la urbanització la capçalera del torrent de Santa Maria, per garantir la recàrrega de l’aqüífer que drena cap a Platja Llarga i la connectivitat amb el sistema del Foix.